dijous, 8 de desembre del 2016

DIA 13, KHUJAND - OSH. “FINAL DE L’AVENTURA”.



380 quilòmetres – 8:15 hores de ruta.

Tal i com està previst, avui toca matinar. Ens aixequem a un quart de sis del matí i al cap d’una hora ja estem en marxa. El Joan segueix tocat i no es veu en cor d’agafar la moto.

Fa bastant vent i està una mica núvol. Aquest vespre han caigut quatre gotes carregades de sorra del desert que han embrutat motos i carrers.

Parem a la primera benzinera que te gasolina de 95. Seguim pagant-la a uns 0,50€ al litre. No son ni les set del mati i ja veiem als vorals de la carretera nens que van a l’escola.



A la poca estona de reprendre la marxa, el Cesc punxa la roda del darrera. Per no perdre temps i sent l’últim dia de viatge optem per la solució més fàcil. Baixem la moto del Marc i carreguem la del Cesc al remolc. Amb 15 minuts tot arreglat.

L'ÚLTIM CLAU DEL VIATGE.
En tot el recorregut hem punxat cinc vegades i sempre les rodes del darrere.

Ens aquests països les carreteres estan en bastant mal estat i en moltes zones son pistes sense asfaltar. Molts cotxes porten al sostre una o dues rodes de recanvi ja que les punxades son molt habituals. Però un fet curiós es que no hi han grues d’assistència. Quan un te una averia s’arregla ell mateix el problema al mig de la carretera o també es molt habitual veure com un cotxe en remolca un altre amb una corda davant la mirada complaent de la policia.

Estem circulant per una carretera que fa frontera entre l’Uzbekistan i el Tajikistan però amb l’inconvenient que en aquesta zona la limitació d’aquests països es de lo més surrealista que un es pot trobar. Es qualsevol cosa menys una línia recta, entrant un país dins de l’altre en diverses ocasions el que vol dir passar controls fronterers constantment.

Per evitar aquest fet agafem un seguit de carreteres secundaries per arribar al Kirguizistan. Es una mica més llarg però de ben segur que hi guanyarem temps.

Quan volem girar per anar a buscar una d’aquestes rutes ens trobem la carretera tallada per obres, continuem una mica més endavant per buscar un nou trencall i ara ens trobem unes piles de terra per evitar passar els cotxes. Decidim esquivar-los i seguir per la ruta prevista. La carretera deixa d’estar asfaltada i es transforma en una ampla pista de terra amb camions d’obres que van amunt i avall i que la fan realment intransitable.



El paisatge es torna desèrtic amb un fort vent que aixeca una polseguera que ens dificulta la vista.
    


Aquesta pista dura uns vint quilòmetres fins que arribem a una zona de grans fàbriques abandonades. Tinc la sensació d’haver arribat a Txernòbil. L’aspecte es fantasmagòric.

Son fàbriques de ciment, fosa de ferro etc...que fa molts anys l’antiga U.R.S.S va construir en aquestes zones per donar treball a la gent i que amb el temps han quedat totalment obsoletes i abandonades. 

Al final la pista ens deixa a les portes de la ciutat d’Isfara a tocar de la frontera. Son tres quarts de nou del mati i ja portem 125 quilòmetres. Entre el control de sortida del Tajikistan i el d’entrada al Kirguizistan perdem una hora.

Ara la carretera esta en molt bones condicions però el temps està rúfol i amb boira. Ens aturem a posar-nos la roba de pluja per evitar la fresca. 

Aprofito per fer-me una foto amb un que ens vols animar el dia amb la seva música.



Parem a dinar en un petit lloc on tenen de plat únic “langman”, uns fideus cuinats amb vegetals i carn. Ens hi apuntem els cinc. El Joan segueix descansant al cotxe. A la porta de l’establiment tenim una petita i curiosa pica per rentar-nos les mans i la cara.



Del “langman” pa, te i aigües per tots cinc paguem 750 soms, uns 9,85€. Evidentment el menjar no ens ha desviat el pressupost del viatge.

Seguim la ruta apurant els darrers quilòmetres. Passem per una zona on la gent va vestida com de dia festiu. Les àvies tenen estirades a terra grans estores que deuen ser per vendre. 

EL KIRGUÍS AMB EL SEU TÍPIC BARRET.



Abans de les tres de la tarda arribem a Osh, punt final de la nostra aventura. Ens fem les fotos celebrant l’èxit del viatge.



El Carles i jo ens fem una foto amb l’equip d’assistència en aquesta segona part del viatge. La Tatiana i el Jasper han estat importants perquè no falles res. Decidim que avui els hi pagarem el sopar.



Ens instal·lem a l’hotel, ens dutxem, arreglem i preparem les bosses per demà marxar. Tenim que aixecar-nos a les tres del mati.

Anem a sopar a un dels millors restaurants d’Osh i no ens estem de res. Ens ho mereixem. La Tatiana i el Jasper ens fan un regal d’agraïment. La foto no es de la millor qualitat però crec que cal posar-la. Marxarem del país sentint-nos uns autèntics kirguís.



Anem a dormir aviat. A la matinada ens ve a recollir un taxi per portar-nos a l’aeroport. Ens cobra 400 soms que son poc més de 5,-€. Aquí a casa pel mateix trajecte pagaríem uns 50,-€.

Sortim puntuals direcció a Estambul, tenim quasi 6 hores de viatge. Volem amb Turkish Airlines amb seients amples i molt ben atesos. Companyia molt recomanable.

Matinar ens permet veure la sortida del sol des de l'avió i fer fotos dels cims nevats dels Urals, entre els mars Aral i Caspi.





A Estambul agafem un nou vol que ens porta a Barcelona. Ja som a casa.

Ha estat fantàstic. Quan prepares durant mesos un viatge d’aquestes característiques sempre penses amb els imponderables que et poden sortir, des d’averies a les motos, mal temps, malalties, accidents, problemes a les fronteres així fins completar una llarga llista.

Tot hi haver tingut algunes petites incidències com les cinc punxades, l’accident del Marc i les indisposicions intestinals del Ricard i el Joan crec ha estat un viatge perfecte. Hem pogut fer tota la ruta prevista i gaudir d’un paisatge que ens ha enamorat.

Ens hem sentit acollits en dos petites repúbliques situades a tocar de la Xina i l’Afganistan que fa vint-i-cinc anys que son independents i que estan lluitant per créixer i tirar endavant. Hem gaudit de l’hospitalitat i simpatia de la seva gent.

Quan ara algú em pregunta com ha anat el viatge els hi dic que ha anat molt bé, que fins i tot els quatre avions que hem agafat sortien puntuals, arribaven abans de l’hora prevista i les nostres voluminoses maletes eren les primeres de sortir. Oi que això es quasi impossible?, doncs en aquest viatge ha passat.

Espero que tots els que heu seguit el bloc hagueu passat unes bones estones llegint i veient les fotos.
Solament em queda que agrair-vos la vostra fidelitat i dir-vos :

FINS LA PROPERA AVENTURA.

Isidre Forés i Bover.

dissabte, 3 de desembre del 2016

DIA 12, ISKANDERKUL LAKE - KHUJAND.



240 quilòmetres – 5:15 hores de ruta. 



Ens llevem a les 7 del matí amb novetats a la infermeria. El Ricard es troba força recuperat i amb ànims d’agafar la moto, per contra el Joan ha passat la nit fatal amb vòmits, gastroenteritis i no es veu amb cor de conduir. El Jasper, de l’assistència, portarà la seva moto. Evidentment el Marc segueix de baixa indefinida.

Esmorzem els inevitables ous ferrats i a les nou ens posem en marxa. Tenim que tornar per la pista que vàrem fer ahir a la tarda fins a trobar la carretera principal.

Tornem a passar pel llac el qual sincerament no ha cobert les expectatives que hi teníem dipositades. Vàrem incloure un dia més de viatge per visitar-lo i se’n  pot prescindir.

Al arribar a la carretera prenem direcció a Khujand, fins a 1.936 Khodjend o Khodzhent i després fins a 1.991 Leninabad. És la segona ciutat més gran del Tadjikistan i la capital de la província de Sughd, la que esta més al nord d’aquest país. És  una de les ciutats més antigues d'Àsia Central, la seva historia es remunta a uns 2.500 anys. Està situada a banda i banda del riu Sir Daria, a la desembocadura de la vall de Fergana i era una ciutat molt important al llarg de l'antiga ruta de la seda. Estem a tocar de la frontera de l’Uzbekistan.
Una vegada més, i ja hem perdut el compte, la carretera s’enfila de forma espectacular cap els cims de les muntanyes. Arribem a 2.800 metres d’altitud on trobem un nou túnel per canviar de vall. El record del que vàrem creuar ahir encara el tenim present. En aquesta ocasió esta il·luminat encara que no serveix de gaire, les bombetes sembla que funcionin amb corrent de 125 watts.

ENS HEM ENFILAT DES DE LA POBLACIÓ DEL FONS DE LA VALL.
La carretera esta en molt bones condicions i anem ràpids. Parem en una benzinera per reagrupar-nos amb l’assistència. Com que veiem que hi ha un petit restaurant on fan pinxos a la brasa, aprofitem per dinar.








Paguem 1,80 € cadascú per un pinxo amb ceba, pa, te, aigua i Coca Cola. Ens sembla impossible.








El Marc no fa gaire bondat, no para de recolzar el peu a terra, però l’invent de la cinta americana aguanta.



A primera hora de la tarda arribem a Khujand. Ens instal·lem a l’hotel i ens preparem per sortir a fer una passejada pel centre de la ciutat.

Avui menys la baixada inicial del Llac Iskanderkul tot ha estat carretera. Estem tornant cap a Osh final del nostre viatge. Hem deixat endarrere el Pamir i la Ruta de la Seda.

Portem molts quilòmetres a sobre amb etapes realment llargues i moltes hores dalt de la moto però realment no ens notem cansats. El haver optat per les modernes KTM ens ha ajudat molt en aquest fet.

Jo tinc una Suzuki DRZ 400 de trail que ja te uns quants anys i quan fem sortides de tot un dia acabo amb el cul que al final ja no ser com posar-lo sobre el seient. Quant preparàvem el viatge aquesta circumstancia em va fer donar-li moltes voltes buscant solucions per no patir aquest inconvenient. Em vaig comprar un parell de “culottes” de ciclista que no he arribat a fer servir. 

Sortim a donar una volta per Khujand. El Joan segueix trobant-se malament i es queda descansant a l’habitació.



De seguida veiem les amplies avingudes i grans parcs característics de tot el viatge. En un d’aquests parcs hi ha el Museu d’història de la ciutat dins unes muralles reconstruïdes.



Al mig d’uns jardins hi ha una zona habilitada per que els nuvis es facin fotos el dia del casament. Com el cas d’aquesta parella que ara arriba.





Es hora de sortida d’escola i de nou una altre imatge també repetida durant el viatge. Els simpàtics escolars i els seus curiosos uniformes.




Continuem fent turisme d’espardenya.







Trobem un petit restaurant amb una terrassa al aire lliure i al costat, al ben mig del carrer, unes fantàstiques parades de síndries, melons i carbasses amb una atractiva gama de colors.








Al costat de les taules fregeixen en unes paelles un peix desconegut per nosaltres però fa bona pinta. En demanem un bon plat per picar tots cinc més dos pinxos per cap, sis gerres de cervesa i dos sucs de fruita, en total paguem al canvi 18,-€, un altre fet a destacar en aquests països. Es menja força be i a uns preus desconeguts ja per nosaltres a casa nostra.

Per cert, a l’hora dels postres preguntem si podem sortir a comprar una síndria i menjar-nos-la a la taula. Cap problema, això si, la síndria no es gaire dolça.

Anem a dormir aviat, demà tenim una llarga tirada, hem de creuar la frontera per entrar de nou al Kirguizistan i sempre es imprevisible el temps que hi podem perdre. Volem arribar a una hora prudent a Osh per poder fer un bon sopar per l’èxit del viatge.

Decidim aixecar-nos a les cinc del mati per sortir a les sis.

Això s’acaba.

dimecres, 23 de novembre del 2016

DIA 11, DUSHANBE - ISKANDERKUL LAKE.



150 quilòmetres – 4:15 hores de ruta.

Avui no ens cal matinar, tenim l’etapa més curta del viatge. Fem un bon esmorzar “continental” a l’hotel. El Ricard ens diu que li sembla que te febre.

Aprofitem per anar fins una farmàcia per comprar unes crosses pel Marc i així també veiem una mica el centre de Dushanbe. També ens acostem a un banc per canviar uns quants euros per somnis tadjiks.





Grans avingudes amb edificis moderns i d'altres més antics.

 
Ahir comentava el fet de que tot el jovent universitari que ens trobàvem per la zona de l’hotel anava vestida més o menys igual. Aquí teniu el rètol al mig del carrer que sembla indicar com cal anar vestit.



Hem trobat les crosses però també ens interessava una talonera per poder recolzar el peu a terra. Com que això no ha estat possible n’improvisem una amb un parell de sabatilles de rus de l’hotel i un tros de cinta americana que tot ho arregla. 



El recorregut d’avui serà la darrera etapa de muntanya que ens queda. Anirem fins el llac Iskanderkul passant pel congost de Varzob i el túnel d’Anzob. El llac està situat a uns 2.300 metres d’altitud a la zona de les muntanyes Fann, molt coneguda pel turisme de muntanya i escalada del Tadjikistan. Es considerat un dels més bonics de l’antiga Unió Soviètica. Te uns 5 quilòmetres de llarg per 3,5 d’ample i uns 80 metres de profunditat. Pren el seu nom d’Alexandre el Gran. Al seu voltant hi ha més de cent pics d’entre 3.000 i 5.000 metres amb fantàstiques formes punxegudes.

Entre una cosa i l’altre al final sortim quasi a les dotze del migdia amb bon sol. Agafem una amplia carretera amb direcció nord i de cop i volta ens trobem tots els cotxes parats fent cua per pagar un peatge. Es la primera vegada en tot el viatge que ens passa. Avancem entre els cotxes i al arribar a la finestra de pagament ens diuen davant la nostre sorpresa que passem pel costat de la tanca que nosaltres no paguem. Pensem que com que la moto es un vehicle poc habitual en aquestes zones no el deuen tenir ni tarifat. Més endavant encara trobarem un parell de peatges més amb la mateixa solució.

Seguim per la carretera de peatge amb molt bon estat i entrem al congost de Varzob, on les altes parets de les muntanyes es tanquen i quasi no deixen entrar la llum solar.

El cel es posa negre i comencen a caure gotes. Parem a posar-nos la roba impermeable però afortunadament esquivem l’aigua. La pluja ha passat davant nostre ja que la carretera esta ben molla. 

Ara ens enfilem muntanya amunt amb un no parar de revolts tancats que ens fan guanyar alçada amb rapidesa i ens porten fins el túnel d’Anzob que connecta dues valls. El transit de cotxes i camions es dens ja que es la via principal de comunicació de la capital amb Khujand, ciutat important del nord del Tajikistan.

Ja teníem alguna referencia d’aquest túnel però la realitat es molt pitjor de lo esperat. Realment “un túnel del terror”. La veritat es que hem passat bastanta por durant els seus cinc quilòmetres. Molt transit, camions a tota pastilla, sense il·luminació  interior, ni ventilació, ni línies pintades al terra i les llums de les nostres motos que semblen una espelma.

Ens posem en fila índia mirant de no perdre contacte i tenint com a referencia la paret de la dreta per anar en la línia recta.

Quan sortim parem un moment per agafar aire i comentar la jugada. Lo bo es quant ens mirem  i veiem que tenim les cares negres de la pol·lució de dins el túnel. El Ricard es troba malament i ens cal anar més tranquils.

Uns quilòmetres més endavant deixem la carretera en una zona que sembla haver-hi unes mines i agafem una pista de terra que ens portarà fins al llac.



Trobem un petit nucli de cases amb petites parades on les dones venen diversos articles.
 



Estem arribant al final del viatge i tinc que anar acabant la bossa de globus que vaig portar per regalar als nens.



La pista comença a pujar i està en bastant mal estat. El Ricard esta afectat per la febre i li fallen les forces. Esta patint molt per arribar. Sort que ja falta poc.





Arribem a un coll i quant ens disposem a baixar veiem al fons el llac.



Quan arribem al llac ens trobem una tanca i un guàrdia que ens cobra un petit peatge per accedir a la zona ja que es Parc Natural. Veiem unes quantes construccions a la vora de l’aigua que semblen cases de vacances. Creiem que una d’elles pot ser la nostra però ens diuen que encara ens falten tretze quilòmetres. Hem de donar la volta a tot el llac i passar a la propera vall. El Ricard s´ho pren fatal. Està realment fumut.







LES MUNTANYES ES DIBUIXEN SOBRE L'AIGUA
La pista esta molt seca i llisca bastant.



Quan acabem de donar la volta al llac es apareix una fantàstica casa amb heliport i tot. Es la casa d’estiueig del President del Tajikistan. Fem una foto de lluny per evitar problemes.



Al final arribem a l’altre vall i ens apareixen una sèrie de cases dedicades totalment a l’agricultura i la ramaderia envoltades d’alts cims.



L’ultima casa de la vall es la nostra casa d’hostes d'avui. El camí s'acaba aquí. Son les quatre de la tarda.






El Ricard tal com baixa de la moto s’estira a dormir sense dinar. Avui el llits son uns matalassos a terra però sempre amb la sensació d’estar nets.



Les golfes de la casa es una amplia sala d’estar/menjador fins i tot amb un billar. A les taules de menjar mai hi falta la fruita i uns plats de caramels. Es una tradició d’aquests països. 





Es tard i dinem el pícnic. Avui tenim una variant, petit entrepà de mortadel·la, tomàquet i cogombre amb poma de postres.

Aprofitem la tarda per descansar, la zona no permet fer gaires coses més. Uns dormen, d’altres juguen a billar i jo surto a caminar una estona. M’acosto al nucli principal de cases i aprofito per fer unes quantes fotos d’aquest mon rural. 









En un moment donat arriba el moment d’anar a recollir els ramats. Surten de les cases uns quants nois amb el seus burrets i ràpidament tornen amb els animals que tenien pasturant per les rodalies.





Sopem arròs bullit i un pebrot farcit de carn. Seguidament anem a dormir. El Ricard no ha estat capaç d’aixecar-se ni a sopar.